xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a
rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants
misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest
,
la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i
Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb
ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i
de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.
Helena Morén Alegret,
«Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg», Avui, 30
d’octubre de 2002
Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg
"Quan canvia la nostra mirada de
l’altre, s’esvaeixen les tenebres"
El 24 d’octubre passat va arribar a les
llibreries una novetat editorial de La Campana, ‘La pell freda’, la primera
novel·la del narrador i assagista Albert Sánchez Piñol. Mentre a l’anterior
llibre, l’assaig ‘Pallassos i monstres’, l’autor ens descobria monstres reals a
través de l’estudi de vuit dictadors africans, a ‘La pell freda’ ens mostra, a
través d’una ficció èpica, com l’enemic no és una bèstia.
"Sempre he pensat que l’antropologia
té una sèrie de vessants narratives enormes i que estan molt poc
aprofitades"
H.M.A. La pell
freda del títol –que es pot aplicar als pocs personatges, a l’ambient...–
sembla coincidir amb un punt de vista comú. ¿És volguda aquesta mirada distant,
sense sentimentalismes?
A.S.P. És que hi
ha molta novel·leta fava en català... Hi ha aquesta cosa bleda en què es
confonen els sentiments amb la sensibleria. Realment la meva és una altra
opció. El títol escau molt bé a la novel·la. Per tot. Des de la coberta i el
disseny, que em sembla molt ben trobat per La Campana, a tot el contingut del
llibre. No sols en la pell freda de la bestiola femella, sinó en tota
l’atmosfera que es crea a l’illa de l’Atlàntic Sud, en el desenvolupament i en
la resolució. Seria inimaginable que una història com aquesta passés en una
illa tropical. I al principi, dins de la concepció prèvia de la novel·la,
m’hauria anat molt bé per a moltes coses, però no tocava. Aquí hi ha una certa
fredor de les relacions humanes que s’estableixen i, encara et diria més, totes
les que impliquen calidesa fracassen. Les úniques relacions humanes que
prosperen són les que estan basades en solidaritats bèl·liques.
H.M.A. Enguany
ha fet cent anys de la publicació de la novel·la de Conrad ‘En el cor de les
tenebres’, clar referent en la seva primera novel·la. I en el final del seu
anterior assaig, ‘Pallassos i monstres’, ens deia: "L’autèntic drama no
habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del cor". Com fa el
salt de l’assaig a la novel·la?
A.S.P. Carai, molt
hàbil! Una bona manera de lligar-los tots dos, el final d’un amb el principi de
l’altre. Perquè realment del que parla La pell freda és d’una història
una mica inversa a la de Conrad. El seu protagonista va a buscar les tenebres
fent un viatge, en canvi l’home de La pell freda està estàtic, són les
tenebres les que vénen a ell. Tota la reflexió que hi ha en el meu llibre és
què són les tenebres realment; i sobre això es va articulant la novel·la. A
mesura que va avançant l’acció es veu que les tenebres no estan fora del far
sinó que són a dins. Les tenebres que hi ha respecte a l’altre és a la mirada
que li dediquem. Quan canvia la nostra mirada de l’altre canvia el paisatge i
possiblement s’esvaeixin totes les tenebres. Una altra cosa són els conflictes
que fan avançar tot això. Però em sembla molt bé que hagis trobat que el final
de Pallassos i monstres, que és un assaig totalment verídic encara que
sembli ficció, s’encavalca perfectament amb l’inici de la tesi narrativa que
defensa la novel·la.
H.M.A. Quin ha
estat el procés d’escriptura, de l’assaig a la novel·la?
A.S.P. S’encavalca
una mica, però bàsicament vaig acabar Pallassos i monstres i vaig
començar tot l’esquema narratiu de La pell freda. Des del primer moment
volia defensar aquesta idea que dèiem. A la contraportada del llibre es fa una
referència a Lovecraft, Stevenson i Conrad. Realment gira molt al voltant
d’aquests universos que es van barrejant, des d’una altra perspectiva, això sí.
H.M.A. Però a
l’obra s’entreveu clarament la seva faceta com a antropòleg...
A.S.P. Jo tenia
uns quants precedents al cap, com dius, amb una certa vessant antropològica.
Una de les poques coses que fa l’antropologia és mirar l’altre i dedicar-li una
mirada diferent. Això m’interessava. Sempre he pensat que l’antropologia té una
sèrie de vessants narratives enormes i que estan molt poc aprofitades. És una
manera de veure el món i, per tant, tu pots construir allò que vulguis. I això
sense renunciar a un perfil narratiu molt clàssic. Aquesta història és d’una
senzillesa i d’una sobrietat extraordinàries. Perquè és totalment estàtica.
Només surt un personatge i mig. I d’això en surten tres-centes pàgines, i amb
ganes que em vaig quedar d’escriure’n més! Vull dir que és tot molt senzill, si
tens uns bons referents, pots trobar uns arguments que accedeixen a qualsevol
marc narratiu.
"M’agradaria
que es tingués present que l’enemic no és una bèstia i que en realitat mai
lluitem pel que diem que lluitem"
H.M.A. Aleshores,
com a documentació, ha fet servir bàsicament el seu ‘background’?
A.S.P. Només hi ha
una petita part en què em vaig documentar, a la introducció de la història. El
protagonista és un activista de l’IRA, hi ha un referent històric i no volia
espifiar-la. Però tant la Irlanda on va a parar aquest home, com l’illa on va a
parar el protagonista no són llocs geogràfics, sinó metafòrics. L’important és
el conflicte que t’expliquen o porten damunt els personatges. És una novel·la
molt circular. El drama de l’home és que ell veu la realitat del que està
passant al far, però no pot defugir-la i acaba reproduint els esquemes del
principi. Per això et deia que hi ha un personatge i mig. El que m’interessava
molt, sobretot en els primers capítols, era crear una atmosfera. I aquesta de
vegades es pot crear amb referents molt senzills, que no et parlen tant d’una
documentació molt exhaustiva com de crear, artificialment, una atmosfera
perquè el lector se situï. Una novel·la no tracta de la veritat, però ha de ser
creïble. Tots tenim al cap una ambientació, es tracta que s’activi en el
lector, és ell qui va a la història.
H.M.A. ¿Les
cròniques d’exploradors africanistes l’han ajudat en l’èpica de la novel·la?
A.S.P. Aquella
època m’encanta. Va ser l’últim moment en què hi havia mons per descobrir. Jo
això aquí no ho podia posar perquè la descoberta no és geogràfica, però
continua havent-hi un espai buit, que està més enllà, que és el mar. És un lloc
inassolible, només hi ha un moment en què els personatges hi van. I, d’això que
deies, sí, és una novel·la èpica, les coses passen per fora, no passen per
dins; hi ha batalletes perquè toca. Si la tesi narrativa última és que l’enemic
no és una bèstia, ha de semblar-ho. Tot això s’encavalca molt amb un rotllo
molt contemporani nostre, que és la concepció de l’enemic. Quan estava amb la
concepció d’aquesta novel·la, em va impressionar molt una primera pàgina de La
Vanguardia que deia "Zarpazo de ETA". El que t’està dient
és que no són persones, que són bèsties. I això té una lògica política molt
perversa i és que les bèsties són irracionals i il·lògiques, i no pots establir
diàlegs amb elles perquè no pots establir diàlegs amb un animal. Per molt que
estiguem afectats per un conflicte armat, això és inacceptable. I altra vegada
m’entra aquí la faceta d’antropòleg. L’antropologia ha fet un viatge geogràfic
de cent anys, ha anat al centre del Congo, ha anat a Sibèria, a Austràlia, a
Indonèsia, i els salvatges d’allà han demostrat que no ho són, que no són
il·lògics, que es pot tenir un diàleg coherent i entendre com entenen el món. I
quan ja crèiem que estava acceptat, resulta que no, que els zulus són a Euskadi,
que no es poden entendre amb ningú més i que són unes bèsties. Doncs no, i això
s’ha de trencar. Perquè si no hi ha un diàleg amb l’enemic, com establiràs la
pau?
H.M.A. Quan el
protagonista ha hagut de desfer-se del seu tresor de llibres (ple de cultura
humanística), per què agafa ‘La
branca daurada’ de Frazer com a leitmotiv de la novel·la?
A.S.P. Això és un
ullet que es fa al lector. La branca daurada és un llibre d’antropologia
fonamental. Aquest llibre t’explica com són els altres. És un llibre de
referència de principi del segle xx,
per això el poso. I, de manera subterrània, és un homenatge a Joseph Conrad i a
Apocalypse Now, de Ford Coppola. Perquè si t’hi fixes a la pel·lícula és
un llibre que surt darrere Marlon Brando. Em feia gràcia posar-ho.
H.M.A. Per què
ha triat un protagonista irlandès i un antagonista alemany?
A.S.P. Hi ha
vegades que construeixes coses perquè hi ha una sèrie de significats forts o
lleus que es poden comunicar. Que el protagonista sigui irlandès em va molt bé.
A la construcció prèvia de la novel·la havia pensat que fos català, que
hagués acabat desencisat de com va anar a Cuba..., però era massa embolicat.
I fer-lo irlandès tenia els seus riscos, però em vaig quedar amb aquest
–passant per damunt la seva biografia–, està decebut per una causa i així
se’n va allà. L’altre és alemany per una qüestió fins i tot fonètica. Com
parla, com actua, pots fer que aquell home sigui més distant, més brusc. I, a
més, ell no diu que és alemany, diu que és austríac. És un personatge que està
en les tenebres, en el sentit que té poca llum damunt i no l’identifiques
gaire. I ja m’anava bé així.
[...]
H.M.A. De quina
manera vol interpel·lar el lector?
A.S.P. A mi
m’agradaria que es tingués present la tesi que l’enemic no és una bèstia. I
després n’hi ha una altra que està una mica més amagada però també és molt
present: que en realitat mai lluitem pel que diem que lluitem. Les societats
humanes i els individus ens muntem grans ideals. Per defensar la sobirania
nacional, la gent va a les guerres, hi va! Però en realitat estem lluitant per
coses molt més primàries, més properes. Molt sovint és la família, la gent més
propera a tu. L’illa és la metàfora de la pàtria. Ella és allò que no es toca;
tots tenim a dins un nucli dur, les nostres conviccions. La gent és visceral en
algunes coses, com les banderes o les fronteres, i no entris en raons.
Helena
Morén Alegret, «Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg», Avui,
30 d’octubre de 2002
