CANVI DE DATA!

DILLUNS 11 DE MAIG

La pell freda

Albert Sánchez Piñol

Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem.
Quan el van desembarcar a la platja amb una

xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest moment

, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.

Sánchez Piñol reflexiona sobre el miedo al otro en 'La pell freda

Entrevista a Albert Sánchez Piñol poc després de la publicació de La pell freda .

**Helena Morén Alegret, «Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg», Avui, 30 d’octubre de 2002

Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg

"Quan canvia la nostra mirada de l’altre, s’esvaeixen les tenebres"

El 24 d’octubre passat va arribar a les llibreries una novetat editorial de La Campana, ‘La pell freda’, la primera novel·la del narrador i assagista Albert Sánchez Piñol. Mentre a l’anterior llibre, l’assaig ‘Pallassos i monstres’, l’autor ens descobria monstres reals a través de l’estudi de vuit dictadors africans, a ‘La pell freda’ ens mostra, a través d’una ficció èpica, com l’enemic no és una bèstia.

"Sempre he pensat que l’antropologia té una sèrie de vessants narratives enormes i que estan molt poc aprofitades"

H.M.A.** La pell freda del títol –que es pot aplicar als pocs personatges, a l’ambient...– sembla coincidir amb un punt de vista comú. ¿És volguda aquesta mirada distant, sense sentimentalismes?

A.S.P. És que hi ha molta novel·leta fava en català... Hi ha aquesta cosa bleda en què es confonen els sentiments amb la sensibleria. Realment la meva és una altra opció. El títol escau molt bé a la novel·la. Per tot. Des de la coberta i el disseny, que em sembla molt ben trobat per La Campana, a tot el contingut del llibre. No sols en la pell freda de la bestiola femella, sinó en tota l’atmosfera que es crea a l’illa de l’Atlàntic Sud, en el desenvolupament i en la resolució. Seria inimaginable que una història com aquesta passés en una illa tropical. I al principi, dins de la concepció prèvia de la novel·la, m’hauria anat molt bé per a moltes coses, però no tocava. Aquí hi ha una certa fredor de les relacions humanes que s’estableixen i, encara et diria més, totes les que impliquen calidesa fracassen. Les úniques relacions humanes que prosperen són les que estan basades en solidaritats bèl·liques.

H.M.A. Enguany ha fet cent anys de la publicació de la novel·la de Conrad ‘En el cor de les tenebres’, clar referent en la seva primera novel·la. I en el final del seu anterior assaig, ‘Pallassos i monstres’, ens deia: "L’autèntic drama no habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del cor". Com fa el salt de l’assaig a la novel·la?

A.S.P. Carai, molt hàbil! Una bona manera de lligar-los tots dos, el final d’un amb el principi de l’altre. Perquè realment del que parla La pell freda és d’una història una mica inversa a la de Conrad. El seu protagonista va a buscar les tenebres fent un viatge, en canvi l’home de La pell freda està estàtic, són les tenebres les que vénen a ell. Tota la reflexió que hi ha en el meu llibre és què són les tenebres realment; i sobre això es va articulant la novel·la. A mesura que va avançant l’acció es veu que les tenebres no estan fora del far sinó que són a dins. Les tenebres que hi ha respecte a l’altre és a la mirada que li dediquem. Quan canvia la nostra mirada de l’altre canvia el paisatge i possiblement s’esvaeixin totes les tenebres. Una altra cosa són els conflictes que fan avançar tot això. Però em sembla molt bé que hagis trobat que el final de Pallassos i monstres, que és un assaig totalment verídic encara que sembli ficció, s’encavalca perfectament amb l’inici de la tesi narrativa que defensa la novel·la.

H.M.A. Quin ha estat el procés d’escriptura, de l’assaig a la novel·la?

A.S.P. S’encavalca una mica, però bàsicament vaig acabar Pallassos i monstres i vaig començar tot l’esquema narratiu de La pell freda. Des del primer moment volia defensar aquesta idea que dèiem. A la contraportada del llibre es fa una referència a Lovecraft, Stevenson i Conrad. Realment gira molt al voltant d’aquests universos que es van barrejant, des d’una altra perspectiva, això sí.

H.M.A. Però a l’obra s’entreveu clarament la seva faceta com a antropòleg...

A.S.P. Jo tenia uns quants precedents al cap, com dius, amb una certa vessant antropològica. Una de les poques coses que fa l’antropologia és mirar l’altre i dedicar-li una mirada diferent. Això m’interessava. Sempre he pensat que l’antropologia té una sèrie de vessants narratives enormes i que estan molt poc aprofitades. És una manera de veure el món i, per tant, tu pots construir allò que vulguis. I això sense renunciar a un perfil narratiu molt clàssic. Aquesta història és d’una senzillesa i d’una sobrietat extraordinàries. Perquè és totalment estàtica. Només surt un personatge i mig. I d’això en surten tres-centes pàgines, i amb ganes que em vaig quedar d’escriure’n més! Vull dir que és tot molt senzill, si tens uns bons referents, pots trobar uns arguments que accedeixen a qualsevol marc narratiu.

"M’agradaria que es tingués present que l’enemic no és una bèstia i que en realitat mai lluitem pel que diem que lluitem"

H.M.A. Aleshores, com a documentació, ha fet servir bàsicament el seu ‘background’?

A.S.P. Només hi ha una petita part en què em vaig documentar, a la introducció de la història. El protagonista és un activista de l’IRA, hi ha un referent històric i no volia espifiar-la. Però tant la Irlanda on va a parar aquest home, com l’illa on va a parar el protagonista no són llocs geogràfics, sinó metafòrics. L’important és el conflicte que t’expliquen o porten damunt els personatges. És una novel·la molt circular. El drama de l’home és que ell veu la realitat del que està passant al far, però no pot defugir-la i acaba reproduint els esquemes del principi. Per això et deia que hi ha un personatge i mig. El que m’interessava molt, sobretot en els primers capítols, era crear una atmosfera. I aquesta de vegades es pot crear amb referents molt senzills, que no et parlen tant d’una documentació molt exhaustiva com de crear, artificialment, una atmosfera perquè el lector se situï. Una novel·la no tracta de la veritat, però ha de ser creïble. Tots tenim al cap una ambientació, es tracta que s’activi en el lector, és ell qui va a la història.

H.M.A. ¿Les cròniques d’exploradors africanistes l’han ajudat en l’èpica de la novel·la?

A.S.P. Aquella època m’encanta. Va ser l’últim moment en què hi havia mons per descobrir. Jo això aquí no ho podia posar perquè la descoberta no és geogràfica, però continua havent-hi un espai buit, que està més enllà, que és el mar. És un lloc inassolible, només hi ha un moment en què els personatges hi van. I, d’això que deies, sí, és una novel·la èpica, les coses passen per fora, no passen per dins; hi ha batalletes perquè toca. Si la tesi narrativa última és que l’enemic no és una bèstia, ha de semblar-ho. Tot això s’encavalca molt amb un rotllo molt contemporani nostre, que és la concepció de l’enemic. Quan estava amb la concepció d’aquesta novel·la, em va impressionar molt una primera pàgina de La Vanguardia que deia "Zarpazo de ETA". El que t’està dient és que no són persones, que són bèsties. I això té una lògica política molt perversa i és que les bèsties són irracionals i il·lògiques, i no pots establir diàlegs amb elles perquè no pots establir diàlegs amb un animal. Per molt que estiguem afectats per un conflicte armat, això és inacceptable. I altra vegada m’entra aquí la faceta d’antropòleg. L’antropologia ha fet un viatge geogràfic de cent anys, ha anat al centre del Congo, ha anat a Sibèria, a Austràlia, a Indonèsia, i els salvatges d’allà han demostrat que no ho són, que no són il·lògics, que es pot tenir un diàleg coherent i entendre com entenen el món. I quan ja crèiem que estava acceptat, resulta que no, que els zulus són a Euskadi, que no es poden entendre amb ningú més i que són unes bèsties. Doncs no, i això s’ha de trencar. Perquè si no hi ha un diàleg amb l’enemic, com establiràs la pau?

H.M.A. Quan el protagonista ha hagut de desfer-se del seu tresor de llibres (ple de cultura humanística), per què agafa ‘La branca daurada’ de Frazer com a leitmotiv de la novel·la?

A.S.P. Això és un ullet que es fa al lector. La branca daurada és un llibre d’antropologia fonamental. Aquest llibre t’explica com són els altres. És un llibre de referència de principi del segle xx, per això el poso. I, de manera subterrània, és un homenatge a Joseph Conrad i a Apocalypse Now, de Ford Coppola. Perquè si t’hi fixes a la pel·lícula és un llibre que surt darrere Marlon Brando. Em feia gràcia posar-ho.

H.M.A. Per què ha triat un protagonista irlandès i un antagonista alemany?

A.S.P. Hi ha vegades que construeixes coses perquè hi ha una sèrie de significats forts o lleus que es poden comunicar. Que el protagonista sigui irlandès em va molt bé. A la construcció prèvia de la novel·la havia pensat que fos català, que hagués acabat desencisat de com va anar a Cuba..., però era massa embolicat. I fer-lo irlandès tenia els seus riscos, però em vaig quedar amb aquest –passant per damunt la seva biografia–, està decebut per una causa i així se’n va allà. L’altre és alemany per una qüestió fins i tot fonètica. Com parla, com actua, pots fer que aquell home sigui més distant, més brusc. I, a més, ell no diu que és alemany, diu que és austríac. És un personatge que està en les tenebres, en el sentit que té poca llum damunt i no l’identifiques gaire. I ja m’anava bé així.

[...]

H.M.A. De quina manera vol interpel·lar el lector?

A.S.P. A mi m’agradaria que es tingués present la tesi que l’enemic no és una bèstia. I després n’hi ha una altra que està una mica més amagada però també és molt present: que en realitat mai lluitem pel que diem que lluitem. Les societats humanes i els individus ens muntem grans ideals. Per defensar la sobirania nacional, la gent va a les guerres, hi va! Però en realitat estem lluitant per coses molt més primàries, més properes. Molt sovint és la família, la gent més propera a tu. L’illa és la metàfora de la pàtria. Ella és allò que no es toca; tots tenim a dins un nucli dur, les nostres conviccions. La gent és visceral en algunes coses, com les banderes o les fronteres, i no entris en raons.

Helena Morén Alegret, «Entrevista: Albert Sánchez Piñol, narrador i antropòleg», Avui, 30 d’octubre de 2002

LA LLIBRETAT >>>

LLEGIR

dijous, 11 de febrer del 2016

2ª SESSIÖ DE LLIBRETAT

dijous, 26 de novembre del 2015

1ª SESSIÓ

dilluns, 23 de novembre del 2015

EL NOSTRE CALENDARI

dimarts, 28 d’abril del 2015

PROPERA SESSIÓ DEL CLUB DE LECTURA

La pell freda

Albert Sánchez Piñol

Sánchez Piñol reflexiona sobre el miedo al otro en 'La pell freda

Entrevista a Albert Sánchez Piñol poc després de la publicació de La pell freda .

dimecres, 22 d’abril del 2015

SANT JORDI 2015